El model de Peter Turchin
1.- Introducció.
El marc teòric proposat per Peter Turchin per estudiar el cicle de vida dels imperis es basa en l'encadenament de tres teories cícliques que abasten diferents aspectes de la seva evolució. En un primer nivell trobem el cicle més ampli que és el que ell anomena Asabiya. Els imperis per poder portar a terme les seves conquestes necessiten que es doni una cooperació entre les classes que l'integren. Tan les elits com el poble necessiten compartir aquesta solidaritat que els permetrà unir esforços de cara a lluitar per l'annexionament de nous territoris. Mentre dura aquesta solidaritat (Asabiya) els imperis poden mantenir-se. Quan aquesta solidaritat cau per sota d'un determinat nivell l'imperi es desintegra. Aquest cicle pot arribar a durar, segons Turchin, fins a un mil·lenni depenen dels casos.
Dins d'aquesta onada, s'encaixen els cicles seculars, seguin amb la terminologia de Turchin, que son uns cicles de durada més curta, entre 200 i 300 anys, dins dels quals es distingeixen dues fases clarament diferenciades: la fase integradora i la fase desintegradora. Aquests són cicles basats en l'evolució demogràfica i econòmica, i les seves conseqüències sobre les estructures de l'estat. Durant la primera fase, la població augmenta, hi ha un increment de la solidaritat, així com un augment de les estructures estatals. En la segona fase, com a resultat de la saturació de la població en relació a la capacitat de càrrega, es produeix una crisi social que fa disminuir la solidaritat entre les classes, un augment dels conflictes socials i de la violència que produeix tensions desintegradores.
Dins d'aquesta fase desintegradora s'inscriu un altre tipus de cicle que determina el grau de violència que assoleix la fase desintegradora. Dins d'aquesta fase es van intercalant els períodes de més violència, amb d'altres més pacífics. L'explicació és que després d'una generació que ha viscut i a crescut dins d'un clima de violència i guerra civil, la següent queda immunitzada contra la violència, i encara que les condicions socials no hagin millorat prou prefereix viure en pau. Però els fills d'aquests, que no tenen el record dels avis, després tornen a iniciar un cicle de guerres civils si les condicions socials no han millorat. Aquests cicles (fathers-and-son-cycles) tenen una durada més curta entre 40 i 60 anys, segons Turchin i s'inscriuen dins de la fase desintegradora on en podem trobar 2 o 3. Pel que fa als cicles seculars que s'inscriuen dins el cicle principal en podem trobar entre 2 i 4 segons Turchin.
El marc teòric de la teoria de Turchin, defineix molt bé les fases i els processos que segueixen cadascun dels cicles, però no determina d'una forma precisa quina és la seva durada exacta. Admet que dins de cadascun dels cicles es poden donar variacions produïdes per la complexitat de les societats humanes. Malgrat voler construir una teoria científica sobre la història com ho fa la física, admet que les societats humanes són molt més complexes i no es poden preveure amb la mateixa exactitud.
2.- Els cicles seculars..
El treball de Turchin parteix de l'estudi dels cicles demogràfics plantejats inicialment per Malthus i criticats posteriorment per diversos autors (...). La variable principal és la densitat de població amb relació al concepte capacitat de càrrega desenvolupat pels ecologistes. La capacitat de càrrega es defineix com la població que els recursos d'un determinat territori poden mantenir a llarg termini. Aquesta capacitat depèn de les condicions del territori com de les fluctuacions que es van produint al llarg del temps pel que fa a les condicions climatològiques. També depèn, naturalment, de la tecnologia que s'utilitza i del ús que se'n fa.
El model de Turchin es divideix en quatre fases: la fase d'expansió o creixement, la fase de estagflació o compressió, la fase de crisis (state breakdown) i la fase de depressió. Les dos primeres s'agrupen dins del que els autors anomenen tendència secular integradora (Integrative Secular Trends), i les dos últimes en la tendència secular desintegradora (Desintegrative Secular Trends). Les variables endògenes del model són 4.
- 1) el nivell de població en relació a la capacitat de càrrega del territori.
- 2) l'estructura social caracteritzada pel nombre i nivell de consum de les elits,
- 3) la força de l'estat mesurada per la salut fiscal, i
- 4) la inestabilitat sociopolítica.
Pels autors, és la interdependència entre aquestes variables la que genera el que ells anomenen cicles seculars.
El funcionament del model es pot descriure de la següent manera. A mesura que la densitat de població s'acosta a la capacitat de càrrega comencen a escassejar les terres disponibles per ampliar els cultius, al mateix temps que es dona una sobre-oferta de mà d'obra. Com a conseqüència els preus dels aliments augmenten i els sous reals disminueixen. El consum disminueix especialment entre els més pobres.
Quan la població creix per sobre de la capacitat de càrrega d'un territori això comporta importants efectes sobre la estructura de la societat. Els primeres efectes són l'augment de les rendes de la terra i l'augment dels preus de les terres. Tot això comporta una disminució de la solidaritat entre els pagesos i un augment dels desposseïts cap a les ciutats. La mà d'obra barata afavoreix un augment del comerç i de la artesania. La demanda de manufactures augmenta com a conseqüència del augment de les rendes de la elit (terratinents). Les ciutats augmenten de mida i paral·lelament és produeix un augment del comerç regional i internacional. En les àrees rurals la sobre-població implica que quan es produeix una mala collita no hi han reserves disponibles, i la mortalitat augmenta. La malnutrició crònica crea les condicions per la propagació de les epidèmies.
Les ciutats acumulen pagesos sense terra i artesans sense feina que fan augmentar el nombre de indigents i vagabunds. Les revoltes per fam i pels baixos salaris esdevenen freqüents. Eventualment, les miserables condicions econòmiques porten als camperols i les ciutats als aixecaments populars. De totes maneres, mentre les elits es mantenen unides i l'estat manté el control militar, aquestes revoltes tenen poques opcions de prosperar.
Així, durant la última fase del creixement de la població, mentre el poble està patint les conseqüències de les dificultats econòmiques, les elits travessen una edat d'or. En aquesta etapa les elits es queden amb una part creixent del excedent econòmic. La quantitat total dependrà en cada cas de les condicions que puguin imposar els terratinents.
Al arribar a la fase de estagflació es comença a donar un augment de la elit. Aquest augment es conseqüència tant del augment del nombre de fills que les elits tenen, com de noves incorporacions provinents dels pagesos més rics. Els problemes fiscals dels estats obliguen a aquests a vendre càrrecs als pagesos enriquits. D'aquesta manera es produeix la mobilitat social que fa incrementar el nombre d'individus que conformen la elit.
Al mateix temps les elits es van acostumant a un nivell de vida més elevat. Al final de la fase de estagflació es comença a produir un deteriorament en les condicions econòmiques de la elit. Mentre la majoria s'empobreixen uns pocs augmenten la seva riquesa. La aristocràcia pobra tendeix a fer-se més pobre perquè intenta mantenir el nivell de vida al que s'havia acostumat. Així, els aristòcrates més rics compren les terres que es venen els que s'empobreixen per poder mantenir el nivell de consum.
La mateixa dinàmica es dona entre els pagesos en la fase de estagflació. Els camperols empobrits han de vendre les seves terres si no volen morir de gana. Mentre la majoria cauen en la més absoluta misèria, un petit percentatge d'estalviadors, treballadors o simplement afortunats són capaços de concentrar un nombre creixent de terres en les seves mans. En algun moment, aquest pagesos enriquits, intentaran utilitzar la seva riquesa per ascendir en la escala social.
Durant aquesta fase es produeix un augment de les desigualtats econòmiques dins de totes les capes socials. Aquesta creixent desigualtat pressiona per a què es produeixi mobilitat social tant cap amunt com cap avall. Aquesta mobilitat genera friccions i desestabilitza la societat. La creixen diferència entre rics i pobres genera les condicions per les ideologies radicals de justícia social i redistribució econòmica.
El procés de estagflació desemboca en la tercera fase de crisi. La disminució del excedent econòmic, l'empobriment general, i la lluita dins les elits debiliten l'estat i el fan incapaç de mantenir l'ordre. L'augment del nombre de militars i de buròcrates comporta un augment de les despeses de l'estat. Aquest no té cap més alternativa que apujar els impostos malgrat l'oposició de les elits i del poble ras. L'estat entra a competir per la captació del cada vegada més escàs excedent econòmic. Com a punt culminant de tot aquest procés l'estat entra en fallida i perd el control militar, al mateix temps les elits regionals encapçalen rebel·lions nacionals, i en combinació amb les revoltes populars provoquen la fallida de la autoritat central. La caiguda del ordre social també es nota amb l'augment del bandolerisme, homicidis i altres tipus de violència. La legitimitat de l'estat es troba en el moment més baix.
Com afecta la inestabilitat política a la dinàmica poblacional? Els efectes es produeixen en dos àmbits el dels ràtios demogràfics i els que afecten a la habilitat productiva de la societat. En el primer hi trobem un augment de la mortalitat (crims, bandolerisme, guerres civils), i els moviments migratoris. Aquestes tenen un doble efecte al disminuir directament la població, però també perquè les taxes de natalitat disminueixen. Al mateix temps augmenta la difusió de malalties i epidèmies, tant per l'increment del vagabundeig com per mobilitat de les tropes. Tot plegat produeix una reducció de les taxes de natalitat.
Pel que fa a la capacitat de producció de la societat també es veu afectada perquè l'estat deixa de fer inversions en regadius, d'una banda i perquè disminueix la protecció que aquest proporciona al pagesos. Com a conseqüència moltes terres fèrtils s'abandonen perquè estan massa lluny de cap lloc segur.
Durant la fase depressiva la inestabilitat afecta a la elit de forma semblant a com ho fa pels plebeus, encara que la importància relativa dels diferents mecanismes pot ser diferent. La crisi de subsistència, i les epidèmies afecten molt menys aquesta classe, però en canvi són afectades més per les morts violentes. La seva més gran participació en la política fa augmentar el seu risc. Les purgues poden ser habituals. Menys espectacular, però potser finalment més important, és la disminució del nombre d'aristòcrates degut al seu empobriment. La caiguda de les rendes entre la noblesa afecta sobre tot a les capa més baixa d'aquesta.
Resumint, els mecanismes que poden propiciar la reducció del excedent econòmic són:
- 1) les morts degudes a les guerres civils,
- 2) les purgues de les elits efectuades pels nous governants,
- 3) les limitacions imposades al nombre d'hereus (celibat, primogènits),
- 4) la mobilitat social descendent,
- 5) l'augment dels recursos materials provinents de conquestes o les millores en la productivitat agrícola, i
- 6) el desenvolupament d'un nou ordre polític que dona una major part dels recursos a les elits.
Donat que els tres factors que condueixen a la inestabilitat política són la sobre-població, l'augment de la elit i la insolvència de l'estat, tots ells s'hauran de revertir abans de poder-se iniciar un nou cicle. La sobre-població normalment disminueix durant la fase de crisi. També és possible que la sobre-població disminueixi per un augment de la capacitat de càrrega, com a resultat del progrés tecnològic, o com a resultat de la conquesta de territoris poc poblats. Així doncs, en el moment en què desapareixen les pressions entre la població i els recursos un nou cicle es pot posar en marxa. Hi ha però, una última condició, no totes les societats són capaces de desenvolupar la cooperació a gran escala necessària per construir un estat, inclús si han tingut una història imperial prèvia.
| Expansió | Estagflació | Crisis | Depressió | |
| Medieval England: The plantegenet Cycle | 1150-1260 | 1260-1315 | 1315-1400 | 1400-1485 |
| Early Modern England:The Tudor Stuart Cycle | 1485-1580 | 1580-1640 | 1640-1660 | 1660-1730 |
| Medieval France: The Capetian Cycle | 1150-1250 | 1250-1315 | 1315-1365 | 1365-1450 |
| Early Modern France: The Valois Cycle | 1450-1520 | 1520-1570 | 1570-1600 | 1600-1660 |
| Rome: The Republican Cycle | 350-180 | 80-130 | 130-30 | |
| Rome: The Principate Cycle | 27BCE-96 CE | 96-165 | 165-197 | 197-285 |
| Russia: The Muscovy Cycle | 1460-1530 | 1530-1565 | 1565-1615 | 1615-1620 |
| Russia: The Romanov Cycle | 1620-1800 | 1800-1905 | 1905-1922 |
| Tendència integradora | Tendència desintegradora | |||
| Expansió | Estagflació | Crisi | Depressió | |
| Població | - Increment de la població - Acceleració de la taxe d'increment |
- La població és alta i continua creixent encara que a ritme més lent. |
- La població comença a decréixer. - Accelera la taxa de decreixement |
- La població és baixa. - La ràtio es desaccelera o s'estanca. - Es poden donar períodes de creixement però no es consoliden en un creixement sostingut |
| Dinàmica de les elits | - S'incrementa des de un nivell baix a un nivell moderat - Decreix la ràtio entre la elit/plebeus - Nivell de consum modestos |
- Edat d'or: augmenta el nombre - Augmenta la competència entre la elit. - Augmenta el consum. - Aparició de elits contraposades. |
- Gran en quantitat. - Faccions i conflictes. - Alta corrupció. - Alta desigualtat econòmica - Empobriment de les elits de serveis. |
- Reducció en les elits, producte de les guerres civils i la mobilitat social descendent. - Col·lapse del nivell de consum de les elits |
| Solidesa del estat i solidaritat col·lectiva |
- Increment de la solidaritat tant entre la elit com entre els plebeus. |
- Alta però comença a declinar. | - Col·lapse -Desintegració social. |
- Periòdics intents de restaurar l'estat, seguits de repetides fallides. |
| Inestabilitat sociopolítica | - Decreix als nivells més baixos | - És baixa però comença a créixer. | - Increment de la inestabilitat social al seu màxim. | - La inestabilitat és alta però amb una tendència a la baixa. |
3.- Les conclusions de Turchin.
Turchin acaba preguntant-se si els imperis són només una cosa del passat o si encara són presents en el món actual. Malgrat que quan va caure la URSS alguns van dir que era la fi de la història i dels imperis, Turchin diu que potser s'han acabat els emperadors però no els imperis. La trajectòria dels Estats Units i Rússia és difícil de preveure però la de la Xina sembla molt previsible segons la majoria d'analistes polítics. La seva escalada agressiva és evident i només cal esperar que la tensió entre els USA i la Xina es pugui conduir dins d'uns marges semblants as de la guerra freda.
Acaba Turchin afirmant que és important no sobrevalorar el nostre coneixement de les societats agràries. Aplicar les lliçons d'història al present és molt més difícil perquè vivim en un mon molt diferent al que van viure els Assiris, els Romans o els Mongols. L'abundància de menjar i energia, el ràpid desenvolupament de la tecnologia i la ciència, i de les modernes tecnologies de la comunicació fan qualsevol comparació, entre els imperis agraris i les modernes societats industrials, problemàtica, segons Turchin. Per altre banda la societat moderna tampoc ha canviat la nostra natura com a éssers humans.
Malgrat que hem solucionat molts dels problemes d'alimentació, encara persisteix el problema de les elit massa nombroses i la violència que es pot generar dins d'ella. La nova ciència de la cliodinàmica que proposa Turchin per estudiar els cicles dels imperis agraris, no pot preveure el que passarà demà, però ens pot posar sobre la taula quins són els factors crítics del passat i guiar-nos en les decisions crítiques que haurem de prendre en el futur.
En definitiva, l'estudi que proposa Turchin només és aplicable a societats agràries. L'estudi de la història pot ajudar a la comprensió dels processos que s'hi donen, però no pot preveure exactament quina llargada tindran els processos que explica.
4.- Comparativa amb la teoria d'Alexandre Deulofeu..
Encara que les teories de Peter Turchin i Alexandre Deulofeu tenen notables diferències comparteixen una certa visió cíclica de la història que les fa coincidir en la necessitat de buscar algun patró comú en la evolució de les societats. Turchin d'entrada imposa a la seva teoria una limitació: només és vàlida per les societats agràries. En bona part la teoria cíclica de Turchin és fonamenta en els cicles malthusians. Cada vegada que la població arriba al límit de la capacitat de càrrega es produeixen tensions i s'entra en una fase de revoltes i violència. Segurament, el fet que les crisis de subsistència s'hagin reduït molt, en les societats industrialitzades, el fa pensar que la dinàmica que constituïa el motor d'aquests cicles ha desaparegut. Aquí d'alguna manera es planteja una qüestió cabdal: el progrés tecnològic ha fet canviar el processos evolutius bàsics de les societats? Les dinàmiques que es donaven en les societats antigues no tenen res a veure amb les que es donen en les modernes societats industrials? La resposta de Deulofeu és que sí són semblants, la resposta de Turchin és que són diferents. Aquesta, al meu entendre, és la diferència bàsica entre les dos teories.
En podem trobar d'altres com la duració dels cicles, però aquestes per mi no són tant rellevants. Que els cicles siguin més o menys llargs és un fet notable, però pot dependre també de com es defineixen els cicles i quina és la seva natura. A més i poden haver cicles que estan imbricats dins d'altres cicles com succeeix en les dos teories. Ara per ara, és més important el fet d'intentar observar un comportament cíclic en la evolució de les societats que no pas el resultat concret observat. Hi ha molta feina a fer encara en la elaboració teòrica de la teoria dels cicles històrics.
Hi han també diferencies en com s'explica la dinàmica interna de les societats, però aquestes en general no són contradictòries, sinó més aviat complementaries.
Per acabar aquests apunts, afegir només que la teoria de Turchin posa de manifest que amb posterioritat a Deulofeu, encara hi han investigadors que pensen que l'estudi científic de la història ha d'anar més enllà de l'obtenció i verificació de les dades dels fets històrics. Ens calen teories per analitzar i descobrir els processos subjacents. Segurament tampoc és casualitat que Turchin, que no és un historiador de formació sinó un biòleg estudiós dels ecosistemes, s'hagi acabat interessant per l'estudi científic de les societats humanes. L'anàlisi pluridisciplinari dels problemes aporta diferents maneres d'encara-los fent possible aprofitar enfocaments inicialment utilitzats en una disciplina per abordar qüestions en una altre. La història, potser una mica sense voler, ja ho ha començat a fer i aquest és un procés que no té marxa enrere...
