La Matemàtica de la Història: la desconeguda teoria d’Alexandre Deulofeu. Primera part

Joaquim Miquel
Maig 2012
logo
català.
logo
english.

 

 

 

I Part.

 

 

 

1. Introducció.

El propòsit d'aquest article és doble. En primer lloc presentar l'obra del historiador català Alexandre Deulofeu (1903-1978) en el món acadèmic internacional. Deulofeu va desenvolupar una teoria sobre l'evolució de les civilitzacions anomenada la Matemàtica de la Història. Segons aquesta, totes les civilitzacions es desenvolupen passant per unes mateixes etapes abans de desaparèixer. I a més a més ho fan mostrant una regularitat temporal sorprenent. El segon objectiu és fer una interpretació de la seva obra dins el marc de la ciència actual.

Deulofeu va escriure en català i només alguns dels seus llibres van estar traduïts al castellà. En l'actualitat és pràcticament impossible adquirir en una llibreria algun dels seu llibres. La seva obra ha quedat oblidada inclús en el seu propi país. Les raons són diverses. D'una banda va ser un heterodox que es va moure sempre fora dels àmbits acadèmics. Per una altre costat, els seus plantejaments són incomodes i no són fàcils d'acceptar perquè semblen limitar la llibertat humana. En el seu moment, cap editorial va voler publicar la seva obra, fet que el va obligar a editar-se ell mateix els seus llibres mitjançant la seva pròpia editorial. Per sort, la seva farmàcia li va permetre poder finançar la publicació dels seus llibres.

Les teories cícliques de la història, tot i tenir una llarga trajectòria, no han gaudit mai de bona fama. Parlar d'una teoria cíclica ens fa pensar en seguida en repeticions de esdeveniments, prediccions al estil Nostradamus, en definitiva, en una sèrie de tòpics i prejudicis dels quals cal desmarcar-se amb claredat. Intentaré demostrar en aquest article que la teoria de Deulofeu està sòlidament fonamentada i disposa d'una base empírica real. En conseqüència, pot ser de gran utilitat en el context de la ciència actual. Naturalment, això no vol dir que no hagi de ser criticada, revisada i actualitzada.

La primera part de l'article estarà destinada a fer un breu resum de la Matemàtica de la Història respectant al màxim el llenguatge que va utilitzar Deulofeu. Dins d'aquesta part també s'inclourà en un epígraf separat les principals prediccions que va fer el propi Deulofeu sobre el futur de les societats actuals. En fer-ho destacarem que aquestes es van fer al llarg de les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat, fet que els hi dona un especial mèrit des del nostre punt de vista.

En la segona part abordaré una sèrie de qüestions relacionades amb la Matemàtica de la Història des de la meva visió personal del tema, on l'objectiu principal serà mostrar la utilitat del seu plantejament. Després d'una introducció per situar el context dins del qual desenvoluparé l'argumentació, intentaré apuntar alguns dels conceptes que ens poden ajudar a fer comparacions entre societats al llarg del temps. Les diferències entre les tecnologies utilitzades en cada època dificulten sovint la comparació entre les societats. En aquest punt farem una proposta per superar aquesta dificultat. A continuació, a partir dels conceptes introduïts en el punt anterior reescriure breument el procés social descrit per Deulofeu utilitzant aquests conceptes. Seguidament, tractaré el tema de en quin moment comencen els cicles històrics. Després analitzarem les crítiques que es formulen a les teories cícliques i intentaré demostrar que no són aplicables en el cas de la Matemàtica de la Història. Un altre punt destacat serà com conjuminar l'evolució cíclica amb el progrés material. Argumentaré que són processos independents i que no s'han de confondre. Utilitzarem el concepte dels sistemes complexos per justificar-ho. A continuació repassarem alguns autors que han fet aproximacions al tema de la evolució de les societats i veurem en quina mesura poden ser integrades dins la teoria de Deulofeu per complementar-la o millorar-la. També ens preguntarem si serà possible en el futur fer simulacions històriques. Finalment abordarem algunes de les qüestions que al nostre entendre han quedat més obertes dins la teoria de Deulofeu. La principal d'elles ens retornarà al punt de partida Podrà la humanitat defugir les lleis que semblen dominar el seu futur?

La segona part d'aquest article és un intent per mostrar que l'obra de Deulofeu pot complementar molt bé algunes de les contribucions fetes per altres autors en el camp de les ciències socials. Molts d'ells han mostrat la preocupació perquè les ciències socials i la història superin antigues limitacions i siguin vertaderes ciències. En aquest sentit aquest article és deutor de tots ells encara que no surtin explícitament citats. És per aquest motiu que en vull reconèixer el deute amb ells. En concret en l'àmbit de la història a les obres de Fernand Braudel, Jones, McNeill, David Christian, Fred Spier, Ward-Perkins. En la sociologia històrica molt especialment a Carles Tilly , Norbert Elias, i Michael Mann. En el camp de l'economia a Piero Sraffa i Nicholas Georgescu-Roegen. Entre els antropòlegs Joseph Tainter i Norman Yoffe. En el sempre difícil i estimulant camp de la divulgació científica a Steven Johnson i Ricard Solé. I per acabar en el camp de la biologia i la teoria de la complexitat a Stuart Kauffman i Ludwig Von Bertalanffy així com a Daniel Dennett en la filosofia.

Incorporar el llenguatge i els conceptes d'aquests autors al discurs de Deulofeu pot contribuir a fer veure la seva obra amb més interès i redescobrir el seu gran valor. En definitiva, pot ser un enriquiment per les dues parts.

2. Qui va ser Alexandre Deulofeu.

Alexandre Deulofeu va ser un historiador autodidacta nascut el 1903 a l'Armentera, un petit poble prop de Figueres en la província de Girona. De petit la seva família es trasllada a Figueres on desenvolupa la seva activitat professional i d'investigació. Va estudiar les carreres de Química i Farmàcia. En acabar els seus estudis va exercir com a catedràtic de l'institut d'ensenyament secundari de Figueres. Durant els anys 30 del segle XX es va involucrar activament en la vida política d'aquesta població i després de l'esclat de la guerra civil va ser alcalde accidental d'aquesta població, i com a tal va poder evitar alguns enfrontaments, saqueigs i persecucions a la ciutat. Al finalitzar la guerra civil espanyola es va exiliar fins el 1947 a França. Allà va acabar de completar les seves investigacions sobre història que ja havia desenvolupat als anys 30. Durant el seu exili va exercir diversos oficis: mestre (de diverses matèries), músic violinista i saxofonista (en diferents grups de música d'esbarjo i clàssica), pagès experimental (creador de plantacions sense terra amb solucions líquides de la seva invenció), obrer de fàbrica, paleta, escriptor, poeta, etc. Va ser un home polifacètic i totalment autodidacta en el camp de la història. Va morir el 1978 deixant inacabada la versió ampliada de la seva obra La matemàtica de la història.

El seu primer llibre on ja es troben els principis del que després serà la seva teoria de la història és del 1934. Durant el seu exili va acabar de desenvolupar la teoria de la matemàtica de la història, però no va ser fins el 1951 quan va publicar en castellà el primer resum de la seva teoria. Consulteu les referencies bibliogràfiques al final per veure les dates de publicació de la seva obra. Originalment la seva obra va ser escrita en català però degut a la repressió existent sobre les altres llengües de l'Estat Espanyol no es va poder publicar en català fins als anys 60, quan la repressió del règim franquista va començar a disminuir.

A partir dels anys 60 va tenir que assumir ell mateix la publicació dels seus llibres perquè cap editorial va voler continuar publicant la seva obra. La seva marginació dins el món acadèmic va ser total, tot i que en privat alguns admeten el seu respecte per la seva obra. Les implicacions de la seva teoria no són agradables i són difícils d'acceptar perquè semblen limitar la llibertat humana i restringir la seva evolució al què pronostica la matemàtica de la història.

Malauradament, a les ciències socials els hi costa desvincular l'anàlisi de les societats de la legitima il·lusió per voler assolir una societat més justa.

Deulofeu va ser un gran observador dels esdeveniments històrics. Va saber aixecar la mirada per sobre dels esdeveniments puntuals per identificar els processos, que segons ell, guien la dinàmica dels pobles. Molts pensadors ja ho havien intentat però cap abans fins aquell moment havien estat capaços de construir una teoria prou general que fos aplicable a totes les civilitzacions. La teoria de Deulofeu és una teoria descriptiva, però té un guió coherent i una lògica interna gairebé irrefutable. La primera pregunta que sorgeix al llegir-la sembla evident: la humanitat no pot escapar a aquesta llei? Aquesta és una qüestió que serà abordada en la segona part.

Deulofeu va elaborar el cos de la seva teoria en la dècada dels 40 del segle passat, i la seva principal preocupació no va ser descobrir quin podia ser l'origen d'aquesta llei. Per a ell, una vegada descoberta, li semblava tant evident que va pensar ingènuament que la seva descoberta seria reconeguda. En aquells anys mateixos la ciència estava assentant les bases per una profunda renovació en la biologia, la cibernètica, la dinàmica de sistemes, etc. que obrira les portes a la teoria dels sistemes emergents i la complexitat. Això ens dona la possibilitat avui per intentar trobar els fonaments de la teoria de Deulofeu en aquest nous àmbits de la ciència. Tot això serà abordat també en la segona part.

3. Resum de la Matemàtica de la Història.

El procés social de la Matemàtica de la Història.

La Matemàtica de la Història era un projecte ambiciós que s'havia de desenvolupar en 10 volums. Durant la seva vida només en va poder publicar 8. El 2005 el seu net, Juli Gutiérrez Deulofeu, recopilant els papers que havia deixat el seu avi va refondre els dos últims volums en un únic volum que completa el projecte inicial. Al marge dels volums que integren l'obra Deulofeu va publicar diversos llibres que resumien el contingut de la matemàtica de la història. En un d'ells podem trobar la formulació resumida de la llei de la Matemàtica de la Història en els següents punts que reproduïm a continuació:

 

  1. Tots els pobles passen per èpoques de gran fraccionament demogràfic, alternades amb unes altres èpoques de gran unificació o èpoques imperialistes.
  2. Les èpoques de gran fraccionament tenen una durada de sis segles i mig. Les èpoques de gran unificació tenen una durada de deu segles i mig. El cicle evolutiu comprèn, doncs, disset segles.
  3. Durant aquest procés evolutiu els pobles passen per fases perfectament establertes per a arribar, al final del cicle, a ocupar la mateixa posició que al seu començament.
  4. El cicle evolutiu comprèn tots els ordres de l'activitat humana, és a dir, que hem de considerar, a més d'un cicle polític, un cicle social, artístic, filosòfic, científic...
  5. Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, però aquesta queda avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país.
  6. La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles. Per a cada cicle existeix una zona de màxima intensitat creadora, i aquesta zona es va desplaçant d'un cicle al següent en el mateix sentit del procés general. Aquest avança a Europa, de l'Orient cap a l'Occident mediterrani i passa després de la Península Ibèrica a la Gàl·lia, segueix a les Illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus.
  7. Els nuclis imperialistes que donen lloc a les èpoques de gran unificació política segueixen processos biològics perfectes, idèntics entre ells i amb una longevitat que dura de cinc a sis segles.
  8. La transformació dels règims polítics-socials no segueix cap línia constant ascendent o descendent, sinó que fa avenços i retrocessos alternativament els uns més intensos que els altres, cosa que dóna com a resultat una línia trencada. La resultant d'aquesta línia equival a un avenç en un sentit determinat. Se'n diu "Llei de les dues passes endavant i una enrere". (Deulofeu, 1967)

Anem tot seguit a exposar el procés social tal com el descriu Deulofeu en el primer volum de la Matemàtica de la Història. (Deulofeu,1956)(Deulofeu,1970)

L'aristocràcia sacerdotal. En el moment que les societats arrenquen el seu procés social la seva estructura és senzilla. Està basada en la família i les relacions entre els grups familiars. No es dona una divisió del treball gaire marcada. Cada família es resolt les seves pròpies necessitats. Són economies agràries de base molt simple. Hi ha un cap de família i les famílies que viuen en un mateix territori tenen un consell rector que té al seu torn un cap. Es dona per tant una organització jerarquia.

La classe social que es troba en el cim de la jerarquia social és la aristocràcia sacerdotal. Està formada pels caps de família que són al mateix temps el que tenen les atribucions sacerdotals. És una religió domèstica. Cada família té el seu propi culte basat en el culte al seus avantpassats.

Les cèl·lules que constitueixen aquesta primera agrupació humana amb prou feines es troben diferenciades. Es poden classificar en tres classes: els serfs i esclaus o classes submises, que realitzen les tasques domèstiques, els elements que constitueixen la família pròpiament dita, i el cap de casa.

Al iniciar-se el procés, diu Deulofeu, aquesta societat primària canvia. Hi ha un desig de superació, més activitat, i apareix un principi d'industrialització. El germans, fills i nets del cap de casa participen cada vegada més en els treballs de la família. La major intensitat del treball i el principi d'industrialització ara els fa necessaris. El cap de família ja no és prou per dirigir un organisme que es va complicant. Els altres elements familiars es van fent indispensables en la seva feina especialitzada, i aquest fet prepara una transformació social.

L'augment de la activitat econòmica comporta un increment del comerç i un augment de la complexitat de les relacions. Els diferents caps dins de l'estructura jeràrquica es veuen desbordats en la seva feina. Els membres dels consells ja no son elements passius com abans sinó que ara discutiran i criticaran. Una revolució social s'estén per totes les ciutats. Amb ella el poder absolut del rei, dels caps de tribu, de les fàtries i dels caps de família s'enfonsa. Igualment el dret de primogenitura que perpetuava les grans famílies, va desapareixent.

L'aristocràcia sacerdotal inicia la decadència. Els poder superposats tendeixen a desaparèixer. I amb aquest canvis es fa un gran pas cap a la igualtat de la classe dominant. Al final a través de diverses transformacions s'arriba al repartiment equitatiu entre els germans.

En aquest moment es produeix un canvi en l'estructura política de la societat. Al repartir-se el patrimoni entre els germans també augmenten els nombre de representants de les ciutats. Es produeix un fraccionament en l'estructura del poder de les ciutats que farà que sigui més dèbil. El procés, però es desenvolupa de forma molt lenta. La rivalitat entre els membres de la classe dominant farà que aquests facin concessions a les classes submises. Poc a poc alguns serfs passen a ser possessors i es queden amb la collita a canvi d'un cens.

Paral·lelament a aquest procés, la creació de riquesa va augmentant i fruit d'això van apareixent a poc a poc una nova classe social que Deulofeu anomena aristocràcia de la riquesa. La propietat de la terra ha deixat de ser la única font de riquesa com a conseqüència de l'augment de l'activitat econòmica i el comerç i de l'extensió de l'ús de la moneda. La nova aristocràcia prove fonamentalment dels serf que han pogut alliberar-se. Fruit de tot plegat es van organitzant sistemes de comunicació, carreteres, correus, organismes de defensa i tota mena d'institucions com més va més complicades.

És en aquest moment quan es desvetlla el sentit artístic i neixen els estils arquitectònics acompanyats de la pintura, l'escultura, etc. El procés renovador inicia un camí ascendent que durà els pobles al cim del seu poder creador.

L'aristocràcia de la riquesa. La nova aristocràcia no es conforma només amb el poder material i empren una lluita per obtenir també el poder polític. Aquest canvi no és produeix tampoc de la nit al dia sinó a través d'un llarg procés amb anades i vingudes. Els nous directors de les ciutats són persones acostumades al treball i que han aconseguit la seva riquesa gràcies al seu propi esforç. No només aprecien la riquesa material, sinó també la riquesa espiritual. Aquesta nova aristocràcia fomentarà l'art i la ciència en totes les seves varietats. Es comença l'edificació de grans edificis civils i públics, així com de grans palaus particulars.

No obstant, l'aristocràcia de la riquesa es mantindrà en el poder un temps relativament curt. Les següents generacions deixen a poc a poc de tenir el mateix esperit que van tenir els seus pares i avis i es tornen més ocioses, al mateix temps que perden el suport de les classes sotmeses. En aquest instant es produeix un altre canvi polític que farà que la classe mitjana organitzada en associacions i gremis entri en els governs de les ciutats. És l'hora de la democràcia.

La Democràcia. Deulofeu dedica unes quantes pàgines a exposar el seu concepte de democràcia. Deulofeu considera la democràcia com un règim de llibertat total on la llibertat existeix per a l'individu, la família, la ciutat, les regions i els pobles. És en aquest règim quan els individus despleguen totes llurs facultats. Les arts troben, entre el conjunt de tots els ciutadans, una multitud d'artífex; la filosofia troba una pedrera inesgotable de pensadors i així en totes les disciplines.

Però la democràcia no tendeix a mantenir una igualtat social, sinó tot el contrari, té tendència a dividir la societat en rics i pobres. Els més intel·ligents, els més actius i els més capacitats prendran una posició preeminent. Durant un temps els mecanismes re-distributius es mantenen. Al principi els potentats troben lògic que l'Estat eviti la misèria de les classes baixes. Més endavant, l'esperit de solidaritat desapareix i troben injustes les disposicions que posen limit al seu enriquiment personal. Comencen les protestes i el desig de burlar la llei. D'altra banda el ciutadà desproveït de recursos materials, desitja adquirir-los de qualsevol manera, fet que propicia que alguns venguin el seu vot per tal d'impedir que s'aprovin les normes perjudicials als interessos dels més rics. La corrupció s'estén i la concentració de la riquesa en unes poques mans porta a les ciutats a l'anarquia i a la guerra civil.

En les ciutats es formen grans companyies mentre que la petita indústria i el petit comerç s'arruïnen, i la classe mitjana passa a formar part del proletariat. En el camp, les petites propietats són absorbides per grans terratinents i desapareix, també, la classe mitjana per a passar els antics propietaris a la categoria de jornalers. La conseqüència d'aquests procés serà la pèrdua de la independència municipal i l'entrada en l'època imperial o d'unificació política.

Al període que va des del començament del cicle evolutiu fins a la decadència de la democràcia, Deulofeu l'anomena època de gran fraccionament demogràfic i li dona una durada de sis segles i mig, que es reparteixen en quatre segles d'aristocràcia feudal i dos i mig d'aristocràcia de la riquesa i democràcia. Aquests primers segles corresponen al que Deulofeu descriu com a fase de gestació. En aquest lapse de temps s'ha creat tot, tant en l'aspecte polític com en el social, intel·lectual, científic o filosòfic. S'ha creat una cultura. A partir de l'època imperial s'entra en la fase de desenvolupament, d'aprofitament de les idees i dels grans conceptes de l'època creadora. Es passa de la cultura a la civilització.

Constitució d'un nucli imperial1. En aquest moment de decadència de la democràcia les ciutats es troben immerses en el caos i la guerra civil. Donat que no totes les ciutats arriben a la guerra civil al mateix temps, alguna de les faccions en disputa decideix demanar ajuda a alguna ciutat veïna. Això provocarà que la ciutat que ha donat el suport a més de cobrar-se l'ajuda trobi una manera de solucionar els seus propis conflictes interns. La ciutat protectora, que es trobava també prop de la guerra civil amb l'enviament de les milícies troba una sortida al seus problemes. D'aquesta manera pot retardar el conflicte que hauria esclatat també a dins. Altres ciutats que també es troben en les mateixes circumstàncies demanen ajuda a altres ciutats. Dins d'una extensa regió seran diverses les ciutats que hauran donat suport a altres ciutats. Això farà que es posi en marxa una lluita entre aquestes ciutats per obtenir l'hegemonia. La que en sortirà victoriosa és la que constituirà el nucli imperial. Deulofeu destaca que en aquest primer moment la dominació de la ciutat hegemònica és gairebé una intervenció consentida.

La fase federal. Malgrat tot, les ciutats que han caigut sota l'hegemonia del nou nucli imperial conserven la seva pròpia organització interna, el seu propi govern municipal, tot i que han perdut la iniciativa pel que fa a les seves relacions externes. Aquest règim de llibertat interior s'anirà restringint durant els dos primers segles de l'època imperial i les ciutats acabaran perdent els seus règims particulars, substituïts pel dret de la ciutat imperial. Perden les seves institucions pròpies però passen a la categoria de ciutadans de l'imperi.

En el nivell cultural desapareixen les manifestacions artístiques dedicades a tothom, només es donen en els salons de les classes riques i únicament per les classes dirigents. Els artistes, incapaços de crear obres originals, es limiten a repetir l'estil clàssic, però recarregant les obres d'una ornamentació copiosa.

Pel que fa a la religió, després d'un període de discrepàncies i raonaments filosòfics s'arriba a la llibertat de creences. Les creences perden part dels seus antics addictes però en canvi són defensades fins a la mort. Durant la fase federal començarà a manifestar-se una certa indiferència en vers la religió, malgrat tot el nou imperi trobarà encara en la religió un puntal que mantindrà assossegades les masses ignorants, però les creences profundes i veritables hauran estat oblidades.

Primer procés agressiu. El nou nucli imperial no es conforma en haver estès el seu domini sobre un gran espai territorial i haver establer una hegemonia acceptada per un gran nombre de ciutats. Els seus anhels de domini no es poden aturar. Al trobar-se ciutats que no volen admetre la seva dominació les sotmet a la força, i d'aquesta manera comença el primer procés agressiu que trobem en tots els imperis.

Durant aquesta fase es produeix una transformació social important. A la ciutat imperial s'hi concentren totes les activitats de l'imperi. Hi arriben persones de tot arreu i s'hi desenvolupen indústries de tota mena. Per un altre costat la resta de ciutats perden la seva antiga prosperitat i entren en un procés de decadència. La ciutat imperial concentra tota la riquesa de l'imperi i en ella s'hi construeixen grandiosos monuments al mateix temps que les masses obreres del camp i de les altres ciutats s'amunteguen a la ciutat i viuen en pèssimes condicions.

El procés social cap a la anarquia, que la ciutat imperial havia evitat amb les seves conquestes, es torna a presentar ara en proporcions molt més catastròfiques. Les grans empreses militars deixen de ser una font de riquesa i una vàlvula d'expansió als odis socials i passen a ser llargues i llunyanes guerres que només són font de ruïna i de misèria.

Paral·lelament es va formant una noblesa imperial formada a base de prebendes i de càrrecs oficials, com a conseqüència de la reducció de les assemblees populars, que esdevenen lentament uns parlaments reduïts, que passen a ser dominats pels potentats. La divisió en dues classes també arriba al nucli imperial. La catàstrofe és inevitable. Al mateix temps els poderosos es disputen el poder personal. Es desencadena així una triple guerra civil. En primer lloc la lluita pel poder entre els membres més poderosos. En segon lloc la lluita del poble contra els poderosos, i finalment la lluita de les ciutats per la seva independència.

D'aquesta manera, amb la triple guerra civil s'arriba a la gran depressió. En aquest moment, l'Imperi a més a més d'estar sumit en l'anarquia, el caos i la guerra civil és envaït per un nucli imperial veí. Sembla que l'Imperi no podrà sobreviure. Però en aquestes circumstàncies, s'imposa una de les faccions en lluita, les masses anàrquiques són controlades, les faccions oposades vençudes, els pobles que s'havien declarats independents, sotmesos, i tots resten sota l'autoritat d'un poder únic, d'un dictador que imposarà i dirigirà els destins de l'Imperi. En aquest moment comença el segon procés agressiu i acaba la fase federal.

Fase unitària i desintegració. Al inici d'aquests període les ciutats perden la llibertat interior i passen a ser governades o dirigides pel poder central; els pobles que formen l'Imperi perden la personalitat, així com els seus governs particulars, i són dividits en províncies administratives, governades pel poder central, mitjançant delegats o governadors. El dret, la llengües i les institucions dels pobles dominats són substituïts pel dret, la llengua i les institucions de la ciutat imperial.

Durant aquesta fase l'Imperi durà a terme un seguit fulminant de conquestes, que no només li permetran recuperar els seus antics dominis, sinó que aconseguirà, encara, una gran expansió territorial. En aquests moments aspira a l'hegemonia universal, però un gran desastre militar posa fre a les seves aspiracions. Malgrat tot es refà i recupera la seva posició preeminent, però amb les seves pretensions imperialistes atenuades. L'Imperi entra en la seva fase de plenitud. És la fase d'hegemonia política, de preponderància, d'esplendor. A continuació s'entra en una fase conservadora, en què les vel·leïtats expansionistes han desaparegut. Ja no es pensa en noves conquestes, sinó en la conservació del grans dominis imperials. L'Imperi aspira a la pau amb els imperis veïns, i com que és fort i temut, els seu desitjos són respectats. S'entra en la fase més esplendorosa. Els emperadors només aspiren al benestar de llurs súbdits. L'ordre i la pau regnen des de la capital fins a les regions més apartades del nucli. Es basteixen edificis magnífics, carreteres, canals i tota mena d'obres civils. L'Imperi, arribat a la plenitud es manifesta amb tota la magnificència abans d'iniciar la decadència.

Però l'esperit de pau no és ja suficient davant dels nuclis imperials més joves, per mantenir-la. Serà així, com el nucli imperial més vell, mancat d'esperit agressiu, sofrirà les primeres derrotes que significaran l'inici de la decadència de l'Imperi. Al mateix temps es desperta l'esperit d'independència dels pobles sotmesos. La ideologia política de la metròpolis començarà a fraccionar-se i es posaran de manifest tot d'idees polítiques i socials irreconciliables. La classe obrera creient-se imprescindible, considera les altres com usurpadores del seu benestar. Els pobles de l'Imperi, considerant-se emfàticament superiors, es senten explotats i oprimits pel nucli hegemònic. L'exercit ja no es sent defensor dels ciutadans i de l'Imperi, i es creu una casta superior amb dret a imposar les seves directrius, a les quals s'han de subordinar tots els òrgans imperials. La caiguda de l'esperit de solidaritat, l'odi i l'enveja per tot allò que s'aparta de la mediocritat, i la incomprensió entre les diverses esferes de l'Imperi, portaran a la caiguda dels valors individuals, morals i intel·lectuals, i de sentit de la dignitat humana, obrint el camí a la submissió i al servilisme.

Finalment es produeix la desintegració de l'imperi, però els pobles cauen tot seguit sota el domini del nou nucli imperial. Aquest actuara des d'un principi com un vertader tirà. Prendrà tot el poder en les seves mans, així com totes les riqueses, i reduirà els antics ciutadans de l'imperi a la condició de serfs o esclaus. El nou nucli imperial complirà el seu procés evolutiu i entrarà al seu torn en la fase de decadència i descomposició. La debilitació del poder central acabara per deixar el poder a mans dels governadors i sots-governadors de les regions i ciutats, fins a arribar a la desintegració completa de l'imperi i a un règim que es coneix amb el nom de regim feudal o de poders superposats. Amb aquest entrem en la nova època de gran fraccionament demogràfic. Comencem doncs, un nou cicle. (Deulofeu,1968,p?)

L'última fase del cicle és la de l'aristocràcia imperial o feudal, és a dir, la dels governadors i sots-governadors que s'han declarat independents del nucli imperial. Aquests governadors conserven un cert vassallatge respecte al seu immediat superior, i aquest, a la vegada, es reconeix vassall de qui troba per sobre d'ell. Per dessota d'aquesta classe aristocràtica, s'hi troba el poble sotmès al regim de servilisme o esclavitud, sense el més petit poder material o espiritual.

Des del punt de vista de la cultura, ens trobem sense cap activitat d'ordre espiritual. D'una part tenim una aristocràcia corrompuda i degenerada, que no té cap altra preocupació ni desig que satisfer les seves apetències d'ordre material. Del costat de la classe sotmesa ens trobem amb un poble que no té cap possibilitat d'instrucció i viu sotmès a un constant treball manual.

El procés imperial. Anem a fer ara alguns comentaris sobre el procés imperial. Si bé la durada del cicles té, segons Deulofeu una durada exacta de 1700 anys, pel que fa als imperis la seva durada és de 550 anys. Però, pels imperis aquesta durada pot variar lleugerament al voltant d'aquesta valor. Al mateix temps, dins dels imperis la durada del primer procés agressiu és variable. Hi han imperis que el tenen molt curt i d'altres que el tenen molt llarg. Els que el tenen més llarg tindran un període de plenitud més curt i al revés amb els altres. Deulofeu també distingeix entre els imperis continentals que tenen totes les seves possessions dins del mateix continent i els que tenen colònies marítimes. Aquests últims, al iniciar-se la fase de decadència, comencen a perdre abans les colònies. En canvi, els imperis continentals mantenen les seves possessions fins al últim moment.

El procés creador. És interessant remarcar que els cicles històrics dins d'eurasia es van desplaçant d'orient a occident amb un lleuger desplaçament temporal. La llei no es compleix al mateix temps en els diversos punts de la terra. Segons Deulofeu, el fet que no tots els pobles segueixin la evolució social al mateix temps és el que provoca que la Història sembli tant caòtica. És interessant destacar la coincidència amb el que exposa Diamond en el seu conegut llibre Armas, germenes y acero. En aquest Diamond ens mostra com la agricultura es va anar desplaçant dins d'eurasia en l'eix est-oest.

Una altra causa que dificulta la visibilitat de la llei de la Història, segons Deulofeu, és el fet que la intensitat creadora no és la mateixa per a tots els pobles i per cada cicle. Dins de cada cultura el centre creador també és desplaça de manera que en el segon cicle no es troba en la mateixa posició que en el primer. Les cultures es desenvolupen durant 3 cicles de 1700 anys després dels quals desapareixen.

4. Les prediccions d'Alexandre Deulofeu.

El treball de Deulofeu va ser un projecte ambiciós en l'àmbit de les ciències socials, i la serva gran aportació va ser la capacitat d'observació i de reconeixements de patrons dins la gran teranyina dels fets històrics. El seu treball de camp va ser de biblioteca i li va permetre construir una teoria que no només expliques a pilota passada perquè es van esdevenir els fets que ja són història, sinó que va tenir l'atreviment de fer pronòstics generals sobre el futur dels països. Aquesta és una activitat plena de riscos i que pot deixar en evidència qualsevol teoria. Tot i així, Deulofeu no la va defugir i pel que s'ha pogut comprovar des del moment -anys 40 del segle XX- en què va efectuar les seves prediccions, no sembla que anés errat. Els seus pronòstics no tenen res a veure en afirmar que tal dia passarà tal cosa, sinó més aviat en el fer afirmacions d'ordre general sobre la evolució dels imperis.

Per posar un exemple, Deulofeu ja va afirmar el 1951 al publicar la primera edició del seu resum de la Matemàtica de la Història que la U.R.S.S. era un imperi decadent que ja havia perdut la agressivitat dels imperis joves i que el seu final arribaria al voltant de l'any 2000. Per fer aquesta afirmació es basava en el fet què, segons la seva apreciació, l'imperi moscovita es va constituir cap el 1450. Sumant doncs, 550 anys, que és la durada mitjana dels imperis, s'obté com a resultat la data esperada de desintegració de l'imperi rus cap al voltant l'any 2000. Cal destacar que quan es va fer aquesta afirmació, als anys 50, la U.R.S.S. semblava una gran potència al ulls dels observadors internacionals.

Taula 1: Processos imperials (Deulofeu, 1970, 150)

QUADRE CRONOLÒGIC DELS IMPERIS PERSA, CARTAGINÈS I EUROPEUS

Imperis Primer procés agressiu Depressió Segon procés agressiu i plenitud Decadència i desaparició Total

Persa

835-733 a. J. C. 525-521 a. J. C. 521-490 a. J. C. 490-331 a. J. C. 504 anys
Cartaginès 650-264 a. J. C. 264-237 a. J. C. 237-202 a. J. C. 202-146 a. J. C. 504 anys
Macedònic 700-500 a. J. C. 500-423 a. J. C. 423-323 a. J. C. 323-146 a. J. C. 554 anys
Romà 270-129 a. J. C. 129-58 a. J. C. 58-16 a. J. C. 16 a. J. C.-305 575 anys
Got 150 a. J. C.-300 300-401 401-507 507-713 563 anys
Franc 250-561 561-626 626-815 815-843 593 anys
Bizantí 500-578 578-717 717-1018 1018-1081 581 anys
Teutònic 800-911 911-936 936-1056 1056-1300 500 anys
Viking 850-1050 1050-1150 1150-1350 1350-1400 550 anys
Danès 900-1103 1103-1150 1150-1227 1227-1475 575 anys
Polonès 1025-1227 1227-1306 1306-1572 1572-1609 584 anys
Lituà 1000-1260 1260-1316 1316-1380 1380-1500 500 anys
O. Teutònic 1000-1410 1410-1422 1422-1454 1454-1525 525 anys
Moscovita 1450-1580 1580-1645 1645-1805 1805-  

SEGONA ONADA IMPERIALISTA

Turc 1250-1400 1400-1422 1422-1572 1572-1839 589 anys
Austríac 1437-1700 1700-1813 1813-1866 1866-1918 481 anys
Espanyol 1479-1643 1643-1706 1706-1759 1759-  
Francès 1594-1697 1697-1793 1793-1939 1939-  
Anglès 1607-1783 1783-1800 1800-1950 1950-  
Alemany 1800-1918 1918-1935 1935-    

Font: Alexandre Deulofeu. La pau al món per la matemàtica de la història . Editorial pòrtic. 1970. Pàgina 150.

Un altre pronòstic efectuat per Deulofeu que està en camí d'acomplir-se és el cas d'Alemanya. Just acabada la segona guerra mundial Deulofeu va afirmar que alemanya tornaria a ser una gran potència perquè estava al inici del seu segon procés agressiu, i que l'imperi Francès havia entrat en decadència així com l'imperi Britànic.

No és ara el moment de fer un repàs exhaustiu de totes les prediccions que es poden fer d'acord amb la teoria de Deulofeu. Aquesta és una tasca que requeriria un espai i un temps del que ara no disposem. El nostre propòsit, ara per ara, és només cridar l'atenció sobre la figura de Deulofeu i la seva teoria per tal de reclamar per ells l'atenció que crec que es mereixen.

Taula 2: Els tres cicles de les civilitzacions (Deulofeu, 1970)
  Primer cicle
  Fragmentació demogràfica Època unitària o imperial
  Aristocracia sacerdotal Aristocracia de la riquesa Fase federal Fase absolutista Decadència i desntegració Servilisme i esclavitud
Sumer 5250 4850 4600 4400 4200 3975
Iran 5000 4600 4350 4150 3950 3725
Egipte 4550 4250 3900 3700 3500 3275
Balutxistan 3500 3100 2850 2650 2450 2255
Xina 2850 2450 2200 2000 1800 1600
India 2700 2300 2050 1850 1650 1400
Grècia 2700 2300 2050 1850 1650 1400
  Segon cicle
  Fragmentació demogràfica Època unitària o imperial
  Aristocracia sacerdotal Aristocracia de la riquesa Fase federal Fase absolutista Decadència i desntegració Servilisme i esclavitud
Sumer 3550 3150 2900 2700 2500 2275
Iran 3300 2900 2650 2450 2250 2025
Egipte 2850 2450 2200 2000 1800 1575
Balutxistan 1800 1400 1150 950 750 525
Xina 1200 800 550 350 150 50 d.C.
India 1000 600 350 150 50 d.C. 250
Grècia 1000 600 350 150 50 d.C. 250
  Tercer cicle
  Fragmentació demogràfica Època unitària o imperial
  Aristocracia sacerdotal Aristocracia de la riquesa Fase federal Fase absolutista Decadència i desntegració Servilisme i esclavitud  
Sumer 1850 1450 1200 1000 800 575 100
Iran 1600 1200 950 750 550 325 100 d.C.
Egipte 1150 750 500 300 100 125 a.C 550
Balutxistan 100 300 d.C. 550 750 950 1175 1520
Xina 450 950 1200 1400 1600 1800 2150
India 650 1050 1300 1500 1800 2025 2450
Grècia 650 1050 1300 1500 1800 2025 2450

Etiquetes